Acabo de veure ‘Victoria’. Feia dies que la tenia pendent, però em feia mandra. És per avergonyir-me’n: de vegades prefereixo veure una pel·lícula fàcil que no una pel·lícula bona. He vist mil vegades ‘Notting Hill’ (no vull dir que sigui dolenta). Però si ho penso mig segon, m’agradaria haver vist mil vegades ‘Ciudadano Kane’, per posar un exemple que ara m’ha vingut al cap i que potser no és el més adequat. Continua llegint
Regina Spektor. Veu, veu i més veu. Va amunt, va avall. Més ràpid, més lent. Et sorprèn, et fa somriure. I un piano. I ja està: escolteu-la i deixeu de llegir això!
I potser tot escoltant-la, després d’al·lucinar una mica, arribeu a la cançó més curta, on ensenya menys veu, on només parla en anglès i on no toca el piano. Però se us posa la pell encara més de gallina: ‘Jessica, wake up. It’s february again, we must get older’, diu la Regina. És aquesta:
I parla del temps, un altre cop. Un tema que em pertorba. Després de l’optimista -segons com- ‘Today we’re younger than we ever gonna be’, de ‘Small town moon‘, va i li etziba aquesta cruesa a la Jessica: ‘és febrer i és hora de fer-nos grans. Així, doncs, lleva’t!’.
Vaig voler buscar perquè la Jessica no es volia llevar i fer-se gran. I resulta que no podia. Era amiga de la Regina. Les dues van néixer el febrer, però la Jessica no va superar un càncer…
Una història trista. Una cançó preciosa. I una artista que ho fa molt bé.
Molt i molt sovint m’agradaria aturar el temps. O sigui, que tota la Terra s’aturés, es quedés en pausa, i que jo tingués un temps extra. Sí, potser és una mica pretensiós, però és la veritat.
També m’agrada llevar-me d’hora i anar a dormir tard (no en una mateixa nit). M’agrada perquè és una mica com si tot estigués en pausa i jo no. Els diumenges cap a les 7 del matí, és una passada passejar per la ciutat, per exemple. O els dimarts a les 2 de la matinada…
Tot això té a veure amb això que passa que el temps va refotudament, rabiosament, acollonantment i espantosament ràpid. Notes ‘fiu-fiu’ i ja ha passat una setmana. T’entretens amb un pensament o amb una conversa i ja som al mes següent.
I ara he escrit això perquè està jugant el Barça contra el Madrid i sempre, quan hi ha futbol, sobretot partits importants, em sento com si el món s’aturés (també Twitter), però jo seguís. Per mi és com un diumenge a les 7 del matí, quan juga el Barça. És per això que m’agrada el futbol. Però, fet i fet, el temps passa igual: escric això asseguda a una pedra mirant un cel vermellós que d’aquí un moment ja no hi serà… Pim-pam. Un dia més. O un dia menys.
1. Anar al meu punt de votació a les 8 del matí amb l’Anna i l’Arnau. Tot plegat amb una il·lusió inusual. I una mica d’excitació.
2. Veure el Joan coordinant, a l’IES Montserrat Roig, i pensar que allò funcionaria molt bé.
3. Les riuades de gent a partir de les 8:55. Les cues ben fetes. Les cares contentes.
4. La papereta ja marcada que em van donar els pares de l’Arnau i que em va servir per votar.
5. L’Arnau fent fotos a tort i a dret a la gent de la cua amb la papereta.
6. Entrar tranquil·lament amb l’àvia i l’Arnau al local on hi havia les nostres meses.
7. L’embolic que em vaig fer amb mil coses a les mans al moment de votar: papereta, sobre, cartera, DNI, mòbil per fer-me la foto mentre votava… Sort q no em vaig equivocar i vaig posar, per exemple, el DNI dins el sobre.
8. Les cares d’estar fent les coses ben fetes de les persones treballant a la mesa.
9. Aquesta va ser important: la sensació de ‘ja està?, ja he votat? Què fàcil que ha estat!’. Sí, ‘ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí’, però després d’haver votat, no us va semblar que l’execució havia estat senzillíssima? Posar un sobre per un foradet! S’ha de ser d’un altre món per no voler fer servir aquest sistema tant com calgui.
10. Les fotos dels quatre avis -Anna Maria, Francesc, Margarida i Josep- votant.
11. Trobar els germans Rosset fent cua. Tots dos votant per primera vegada.
12. Les fotos dels amics votant. També la mexicana convençudíssima i la valenciana que no tenia pensat votar. Li hauré de preguntar com va ser que es va decidir!
13. I després molts moments més, fent el seguiment tot el dia. Algun: Els testimonis de votants singulars que van arribant per aquí i per allà. O conèixer la xifra de participació a les 18.00 i no poder apuntar bé el número sencer perque la redacció esclata en sentir ‘un milió nou-cents…’
14. I la sensació que sóc molt jove i que tinc una sort que no sé mesurar per poder viure un dia com el d’ahir. I preguntar-me com serà quan ens mirem el 9-N amb prespectiva.
I ara, a seguir.
Per cert, he vist que el Martí Estruch (@martiestruch) proposava l’etiqueta #elmeumoment9N i m’ha portat a pensar aquests 14.
La passada va ser la meva última temporada com a jugadora de bàsquet. Bé, l’última per ara. En cap moment m’he atrevit a respondre ‘sí’ quan m’han preguntat si ‘penjava les botes’. Em sembla una expressió massa definitiva. Encara no sé si tornaré a jugar. De fet, ja ho trobo a faltar. Continua llegint
Avui és el dia de la Dona i molts diaris van plens de temes sobre la igualtat de gènere. Qui parla en aquests casos sobretot són dones: la majoria d’entrevistes són a dones i els articles estan firmats bàsicament per periodistes dones.
Quan es parla d’aquest tema als mitjans gairebé sempre veiem a dones i penso que m’agradaria veure molts més homes parlant de la igualtat. Crec que estem d’acord que és una lluita de tots i, com a tal, la igualtat hauria de ser present també entre els portaveus d’aquesta lluita. No dic que no m’agradi llegir qui són les dones líders polítiques, les directives de grans empreses o les dones artistes de renom, però voldria que aquest tema fos una cosa de tots.
Amb això, penso que una opció seria tenir un dia de l’Home i que en aquest cas fossin ells qui omplissin els diaris parlant de paritat. Immediatament després se m’acudeix que amb tants dies internacionals de coses diferents el dia de l’Home segurament ja existeix. El problema, penso, és que l’únic dia de l’home que recordo és el dia de l’home dels nassos.
Vaig a Google i, sí, el dia de l’Home és el 19 de novembre. Els seu objectiu és abordar temes sobre salut d’homes (recordareu el Movember) i també promoure la igualtat de gènere. Estic segura que hi ha molts homes que tenen molt a dir sobre aquesta igualtat, així que ens podem marcar aquest dia perquè siguin ells qui en parlin. No ho sé, és una idea.
Entrada a Jerusalem – La Passió d’Olesa
No sóc creient i tinc poc coneixement de religió. Tot i així, crec que és important donar valor a la història religiosa més enllà de la fe, com a fonament de la nostra cultura i els nostres valors com a societat. Com fer-ho? Un bon exemple és l’espectacle de La Passió.
Fa uns dies vaig anar a veure el d’Olesa i trobo que és una bona manera de conèixer aquests orígens culturals. Pensareu… “però què diu aquesta?” “Vaya tostón això de La Passió!”. Potser encara un escandalitzareu més de les meves paraules quan us recordi que l’espectacle dura unes 3 hores i mitja.
Però un moment! Abans de deixar de llegir deixeu-me esmentar una altra xifra: Continua llegint
Cop de dits 