Ja feia estona que el cul de cafè que quedava a la tassa s’havia refredat. Ella, malgrat restava encantada, estava lúcida com mai. Seguia menjant-se un per un els grans de sucre que s’havien escampat per la taula al posar-se la meitat del sobre de sucre, com sempre feia. No li agradava l’excessiva dolçor a les coses, la empalagaven. Sempre havia preferit notar el fred de l’hivern, aguantar el mal de queixal, sentir el gustos amargs i notar la humitat i les pessigolles de la gespa quan s’hi estirava.

Ara, tot d’una, les idees li apareixien com bolets. Només calia refer el pla inicial. Eren els detalls el que fallaven i ho enviaven tot a n’orri. Calia una cremallera impermeable, una càmera submergible i una bombona d’oxigen. Les profunditats de l’embassament eren el millor camí per traspassar els límits de la finca del senyor Russinyol.

“Sota l’aigua hi falta gent”, es va dir mentre espolsava els granets de sucre que encara seguien sobre la taula i deixava espai a la seva llibreta de color taronja que seria crucial per l’èxit de la missió.