Les onades picaven fort contra les roques però no eren capaces de trencar la dolçor que desprenien totes les partícules de matèria que rodejaven el seu nucli, un nucli temporal. L’energia dels xocs construïen més que destruir, enfortien més que debilitaven, acceleraven més que alentien. La seva solidesa gairebé es convertia en estat gasós, disposat a flotar entre l’equilibri d’aquella estona i l’emoció que provocava tot plegat. De fet, el seu nucli ja feia una quants minuts que s’havia enlairat per passar a formar part del paisatge. Un paisatge tan gran que l’angular de la camera de fer fotos no abastava, però que tenia la mida justa per no arribar a cohibir a ningú, només a suggerir respecte i admiració.

Els cabells, un cop més, voleiaven sense massa control racional, només l’actual centre era capaç de comprendre el moviment. Era ben bé que només la ment d’un sol artista hauria pogut entendre-ho, el mateix artista que havia ideat la pinta que duia a entortolligar-se suaument entre el vent els cabells i les partícules inquietes i vaporoses.