Els teus llavis pronuncien les paraules determinants just en el moment que el cambrer vestit de negre encén la màquina per escalfar la llet i tots els mots es perden entremig de la distància que ens separa. Són només cinc o sis pams, però en son prou per impedir que ens entenguem. Em treus la mirada de sobre. Faig una ganyota perquè entenguis que m’he perdut. Agafes aire per tornar a pronunciar exactament les mateixes paraules però amb una entonació diferent a la del primer cop, clara i directa. Quan comencen a sortir els primers sons de la teva boca “que avui…” t’interromp un esternut, d’aquells que fas tu, aquells sonors i insuportables. La majoria de persones assegudes al bar et miren, alguns amb cara de menyspreu, altres somrient. Jo ric i ja no puc parar. Tu t’afegeixes a la festa. El cambrer ja té la llet calenta, però ara els escandalosos som nosaltres. Ell ens mira amb cara de circumstàncies, s’abaixa les ulleres fins a mig nas, ens mira per sobre i diu “Ja podria ser divendres, eh!”.