Aquí cadascú és com és i cadascú pensa com pensa, però jo també vull dir la meva. Quina mania en voler tenir sempre la raó, en no voler equivocar-se i a ser millor que el del costat. Quina mania en mirar-se el melic tot el dia buscant la millor manera perquè tothom qui passi pel costat desviï un moment la seva fixació al propi ego i pugui ser aquest del melic el centre del món. Tan necessari és?
El meu melic
Aquesta entrada ha esta publicada en Impulsos. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.
Però els terrassins i terrassines no li dieu “llombrígols” a aquesta part del cos? =P