No ho sabia. No se’n havia adonat. Aquell dia es passejava sense tocar de peus a terra. En primer lloc, les ulleres fosques ja se l’enduien una mica massa cap a l’esquerra de la realitat. Després, la cançó que se li havia ficat al cap era d’aquelles que diu coses boniques i entusiasmants i també se li enduia el cap fins a somnis i anhels que avui semblaven possibles. I, certament, tenia motius per flotar així. Fins i tot havia decidit que no calia recolzar-se en la seguretat que li aportava la motxilla inseparable de la seva esquena, sempre plena d’objectes força prescindibles. Sortia de casa amb les mans a les butxaques (o al cap), sense un destí gaire concret i buscant el camí més llarg.
No havent-ho reflexionat, va emprendre el camí de baixada. Es deixava endur per la combinació de la inèrcia que li provocava la pendent i l’atracció que exercien sobre ell els raigs de sol que els últims dies havien començat a escalfar amb més força. Potser, al ritme que anava i separat del terra com es trobava, era més fàcil creuar-se amb els buits d’ombra que deixaven les fulles dels arbres i esmunyir-se entre ells com qui es capbussa a la piscina.
Avui, fins i tot semblava que es permetia el luxe d’esborrar els límits infranquejables que marcaven sempre el seu camí. Es trobava còmode en aquell territori desconegut, encuriosit i distret. No estava drogat ni fora de si. Era conscient que surava i aquell estat el feia crear, imaginar i construir mil i un projectes, idees i futurs.

[continuarà]