Seu al seu lloc de sempre. No es planteja canviar els seus hàbits. Seu allà, al seu racó de sofà perquè és el que porta fent des de fa molts anys. Tants anys que ja ni se’n recorda.

Té la cara arrugada. Les mans boterudes l’han obligat a treure’s l’anell que sempre havia portat amb delicadesa. Ara el té guardat al primer calaix i a vegades se’l mira. Se’l mira aquells dies que es desperta una mica atabalada i no rumia gaire els seus actes. Són dies que no té el cap clar, però que els seus ulls guarden una brillantor especial. Una il·lusió que ja no sap recordar.

Seu al racó i mira la tele, com cada dia. No té tristor, no té esperança, no té il·lusions. L’esperit va marxant. Tot és al seu lloc i tot és endreçat a l’habitació que ara diuen que és casa seva.