Quan era jove sempre anava d’un lloc a l’altre amb energia. Sabia gaudir del camí i també tenia clara la seva meta. Li agradava picar l’ullet a les noies que se’l miraven. Sempre somrient i juganer. Una mà a la butxaca i despentinant amb estil.

Però d’això fa molt temps.

Ara està aturant al mig del carrer. No camina perquè les seves habilitats han anat disminuint. Mira dins del seu moneder i compta les monedes que hi porta. N’hi queden poques, igual que els passos que farà a partir d’avui.