No sé si sóc jo o és que el senyor que encén i apaga els llums dels semàfors avui està despistat

Té una mica de pressa. Bé, no la té realment però em sembla que se la inventa perquè, d’alguna manera, li agrada desafiar el temps.

Busca les claus nerviosa mentre té el cap ja al seu destí. A causa de tenir el cap, gairebé literalment, a una altra banda fa que trobar-les li suposi més temps del raonable. –De sobte li ve al cap la frase cèlebre que sovint recorda “vesteix-me a poc a poc, que tinc pressa”–. Un cop troba les claus allà on sempre les deixa i, evidentment, en l’últim lloc on les busca, fa un cop de porta i baixa escales avall. Es posa el casc i dóna gas després de molts dies.

El dia és assolellat, però no fa calor d’estiu. La ciutat és buida i es preveuen pocs entrebancs. El primer, però, arriba dues cantonades més enllà. S’anomena l’Espera del Semàfor, així, amb majúscules. Arriba i, com sempre, és vermell. Aquell sempre és vermell. Comptades vegades se l’ha trobat en verd. Ella està segura que hi ha algú vigilant-la quan surt de casa i aquest individu sap el temps exacte que triga a fer el recorregut fins aquell semàfor que dia si i dia també és ben vermell perquè sigui ella la primera de la cua en el moment de l’espera. Una espera força amarga perquè et permet veure com en les altres quatre cantonades que té la cruïlla no hi passa absolutament cap cotxe ni cap vianant.

Avui, però, ha estat exagerat. Quan la motoreta ha fet les dues cantonades, ella ja podia divisar la bombeta vermella, que tot i el reflex del sol destacava, desafiant, en la llunyania. Fins aquí res sorprenent. Ella seguia amb els seus pensaments i no ha mogut cap cella al trobar-s’hi. La tornada a la Terra ha estat gradual. A mesura que avançaven els segons, la nineta dels ulls començava a fer uns moviments ràpids i gairebé imperceptibles que expressaven l’ascendent impaciència de la conductora. I els minuts seguien corrent. Fins i tot s’ha girat per veure la cara dels conductors dels cotxes que li feien companyia en l’espera. Res. Cares inamovibles. Tanta estona esperant i no s’estranyen? Potser és que sóc jo? En fi, després d’observar-los i preguntar-me si també troben que aquest semàfor triga molt a posar-se verd, segurament deu estar a punt de posar-s’hi. Prepararé el gas i aixecaré la vista… No pot ser. Segueix vermell i la llum que fa no sembla que tingui cap intenció de canviar.

L’espera desespera. Després de rebufar unes quantes vegades, finalment i just a l’instant abans que la motorista decideixi aparcar la moto allà mateix i seguir el trajecte caminant, “clic” el semàfor es posa verd. No és pas cap sensació tranquil·litzadora. La indignació continua i arrencar la moto ja no engresca. Fa, fins i tot, una mica de ràbia haver d’avançar cap metre.

Per això, el consol és que a l’agost el senyor que té tots els interruptors a davant i va posant verd, vermell i taronja tots els semàfors de la ciutat deu estar més despistat o potser està de vacances i hi ha un pobre aprenent.

I llavors, el dia que vols canviar el CD del cotxe o buscar no sé què al seient de darrera, l’homenet verd dels vianants ja està fent pampallugues i la llum verda és imminent. –També ho són els clàxons dels cotxes de darrere que, com tu ets a voltes, s’impacienten fàcilment–.

Quant a nuriaventura

Periodista - journalist.
Aquesta entrada ha esta publicada en Terrassa. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a No sé si sóc jo o és que el senyor que encén i apaga els llums dels semàfors avui està despistat

  1. El senyor que encén i apaga els llums dels semàfors ha dit:

    Benvolguda,

    Després de tant temps, i davant tal indignació, et dec una explicació.

    El cas és que hi ha un cau de formigues just a aquella vorera. Les pobres han de creuar, tot el dia amunt i avall, per arribar a una paperera que els aporta la vida. A simple vista no es veu, però atravessar el carrer per elles és una odissea. I jo, com a membre fundador de la Lliga d’Altruïstes Gentils i Omnipresents Salvadors del Territori Animal (LLAGOSTA), em veig obligat a facilitar-los el pas tant com pugui. D’aquí la llarga i vermellosa espera que protestes.

    Afligit pel malentès i desitjós de la teva comprensió, et convido a afegir-te a la noble causa de la nostra Lliga.

    PS: Això del “cop de dits”… M’agradaria perfeccionar-ne la tècnica i aplicar-la a l’acció de prémer els botons dels llums dels semàfors.

  2. atocdepito ha dit:

    No vas ser l’única que et vas haver d’esperar (i desesperar) per culpa d’aquest personatge. Dilluns, amb les preses per marxar de “vacances”, 5 minuts aturat al semàfor del Passeig gràcies al senyor que encén i apaga els llums dels semàfors. Un homenet molt simpàtic, sens dubte…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s