El pensament vacil·la entre la obligació i el desig. Es fa difícil entendre una combinació tan difícil. Sembla que es repel·li una cosa de l’altre. La obligació és evident. I comporta la constància. El desig és més personal. És l’anhel d’allò que no s’obté de forma immediata, que requereix un esforç i condueix a la satisfacció.

No em refereixo, però, al desig posterior (el de satisfacció), sinó al de durant. Passats uns 5-10 minuts de l’inici tot sembla començar a rutllar millor. Els pensaments s’abstreuen a una altra banda, la força creix de forma progressiva i augmenta el plaer. I així, anar fent.