Dubtava, primer dubtava. Per això, i seguint la seva línia habitual, primer va deixar-ho córrer. Aquell camí insegur i perillós l’atreia moltíssim, però, de moment, no sabia trepitjar res que no fos el terra ferm.

Després d’una bona estona de comoditat màxima acompanyada d’alguna dosi d’alcohol, tot plegat es va començar a enterbolir. Bé, tèrbol era com ho veia ara, asseguda i mirant per la finestra d’un dia plujós. Però, en el moment, el dubte havia anat quedant enrere progressivament. L’atracció l’envaïa.

Com no podia ser d’altra manera, el primer pas va voler ser tímid. Una mirada penetrant o un gest massa exagerat haurien estat massa per a ella. Simplement va espolsar-li una brossa que tenia a l’espatlla. Amb això, ell va canviar una mica el to de les seves paraules. El soroll ambiental era elevat, però la proximitat, que es feia cada cop més estreta, estalviava un volum de veu més alt del que la situació demanava.

Prou vacil·lar, va dir-se.