Decidida com era, va tirar pel dret. Va fer-li dos copets a l’espatlla amb els dits i va esperar que es girés. Un cop el va tenir allà davant, sorprès, va restar amb la mirada fixa un parell de segons. Va ser el temps just per encuriosir-lo de valent. Sense fer cap moviment en fals, va acostar-se ben a prop de la seva orella i la va fer un d’aquells comentaris.

Tal qual, va separar-se’n i, després d’una miradeta de falsa innocència, va girar cua i va obligar-lo a quedar-se allà plantat, xocat. Ell ara rumiava si li tocava simplement acabar de treure aquell somriure que apareixia sota del seu nas o si havia de sortir corrents darrera d’ella, que ja s’havia perdut entre la gent, el fum i el soroll del local.