Dos fars

S’ha despertat amb una sensació estranya. Era d’aquells matins que per alguna raó és diferent. Una llum diferent a la d’ahir, una temperatura que indica un canvi d’estació proper i també un tant per cent d’humitat curiosament alt n’eren el context.

Malgrat la raresa de tot plegat, ha fet com si res, imaginant que tot era cosa seva. S’ha posat dempeus i ha començat el dia com sap que ha de fer. Ambiciosa i decidida a aconseguir tot allò que necessita per seguir vivint, ha començat la cerca diària de… “Un moment –s’ha dit– , això no rutlla avui”. Per començar, la sensació estranya la perseguia, fins i tot després del bany amb aigua renovadora. Per acabar-ho d’adobar, el vestit no l’afavoria com sempre i la cabellera era més rebel que mai. A més, l’alegria que els matins sempre l’acompanyava havia minvat: la banda sonora que creaven els habitants del seu voltant desapareixia i es convertia en un petit xiuxiueig que no comprenia i tampoc aconseguia obviar per tal de tirar endavant la jornada, que es presentava complicada.

Va mirar d’anar complint els diferents objectius que s’havia marcat per aquell dia, sense tenir en compte que el seu voltant estava canviant a un ritme molt més ràpid del que ella ho feia. No s’adaptava a allò nou, tenia unes idees fixes. Percebia el canvi, però no l’aconseguia entendre. No volia, no ho acceptava. Però el dubte li començava a néixer en algun lloc del seu pit.

Aquell silenci va ser finalment el que la va fer mirar enrere. Va girar el cap mentre caminava pel camí escollit ja feia temps. Res havia estat revisat. La mirada es va quedar fixada i el pensament va començar a volar. “Sóc jo, sempre he estat jo i mai he dubtat dels meus passos, però ara alguna cosa em diu que cal fer un replantejament”.

Creuar la línia. Travessar els límits i recomençar. Va esperar, pensativa. Eren temps d’abundància i l’instint no era tant exigent, per això podia anar més enllà. Així, va esperar la foscor. Va dirigir-se cap aquell lloc on sempre viatjava quan necessitava una mica de tranquil·litat. Un cop va arribar al límit va aturar-se, però pocs segons. L’asfalt que tenia davant va il·luminar-se i va prendre aquella senyal com a vàlida per a endinsar-se en aquell indret desconegut. Dos fars li van fer saltar el cor. Anaven cap a ella a tota velocitat. Qui dirigia aquella nau navegava cap al seu món sense tota l’atenció posada a la carretera.

Per sort, la seva espècie, el porc senglar, tenia uns instints molt desenvolupats.

[Continuarà]

Quant a nuriaventura

Periodista - journalist.
Aquesta entrada ha esta publicada en Animalades. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s