Aquest noi no camina, sinó que va sobre rodes. En concret es desplaça en monopatí. Ben dret allà sobre, sense complexos. Porta una barba d’unes dues setmanes, un barret de color verd i poca cosa més. Les butxaques no les té gaire plenes. El que l’omple de veritat a ell és aquest sol d’un dia fred d’hivern. Amb això en té prou. No sap gaire cap on va ni s’ha aturat a pensar-ho.
Juga fent esses tot espantant una mica a les àvies que caminen fent passets. Un gran somriure trapella fa que aquestes vianants de més edat no s’enfadin i es conformin amb dir en veu baixa “ai aquest jovent!”, amb to condescendent.
