L’últim partit

La passada va ser la meva última temporada com a jugadora de bàsquet. Bé, l’última per ara. En cap moment m’he atrevit a respondre ‘sí’ quan m’han preguntat si ‘penjava les botes’. Em sembla una expressió massa definitiva. Encara no sé si tornaré a jugar. De fet, ja ho trobo a faltar.

Recordo molt l’últim partit. Vaig jugar més minuts que mai. En vaig jugar tants que gairebé no podia. La meva mitjana potser eren 15 o 20 minuts per partit i en aquest en vaig jugar molts més. L’acumulació de minuts sumada a la intensitat que hi vaig posar va fer que al final del partit gairebé no pogués més. Però vaig aguantar com vaig poder fins al moment en què, a la meitat del quart quart, l’entrenador em va canviar. Estava concentrada en el partit i just en aquell instant no tenia present que era l’últim quart de l’últim partit. Me’n vaig adonar quan vaig veure les cares de la gent de la banqueta i de la grada. Somriures i aplaudiments que no m’esperava. Em va sobtar i em va costar aguantar l’emoció després d’aquell cúmul d’impactes: últimes passes dins la pista en joc, última xocada de mans amb la companya que es canvia per tu i amb la resta d’equip a la banqueta… I tot de gent que n’és conscient al voltant.

Sempre m’ha estranyat molt que hagi suportat tants anys dins de pavellons. Els edificis en si. Formigó. Vestuaris humits. Sons que ressonen molt. Bambes que xisclen. Públic que menja pipes i les llença a terra… Però a l’altre costat de la balança, l’equip. Sí, el món del bàsquet és ple dels tòpics més típics: l’equip, el treball, la constància i persistència, la força, l’estil, la disciplina, etc. És així, a més de moltes altres coses. L’agraïment que se sent quan et fan una assistència i la connexió que es genera amb aquella persona. O la satisfacció d’haver-la fet. Agafar un rebot i que les companyes acabin un contra-atac. Etcètera molt llarg. Aquestes coses se’m fan molt i molt pesades quan les veig escrites, però quan són reals omplen des de les puntes dels dits dels peus fins a dalt de tot del cap. I se segrega alguna cosa a dins del cos que dóna súper poders. A tu i a tot l’equip.

Quatre coses més que van ser especials d’aquell últim partit:

1. La gent que hi havia la grada, entre els quals els amics més amics i els avis.

2. La Laura. Que també jugava l’últim partit. Una de les persones més intel·ligents que he conegut mai.

3. Fer balanç dels 5 anys al Club Natació Terrassa i pensar que he après o, més ben dit, m’han ensenyat a passar-m’ho bé jugant en tots els sentits. Per dir-ho resumit: m’han ensenyat a somriure a la pista i a donar als errors la importància justa que es mereixen. Companyes (totes, les dels 5 anys) i entrenadors, sobretot el Vicente.

4. I la cançó. La cançó que sap dir tot de coses que jo no dic mai. De part de l’equip i de l’Arnau. I que va sonar al final d’aquest partit, el 18 de maig de 2014.

Amb la veu magnetitzant de la Marina:

 

Quant a nuriaventura

Periodista - journalist.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a L’últim partit

  1. montse VO ha dit:

    A la Meritxell, que acaba de començar a jugar a bàsquet, i a mi, ens ha emocionat molt, el teu text, molt bonic, i la cançó de l’Arnau. Genial, Núria!

  2. Pep ha dit:

    Núria, el pare s’emociona…
    (em castigo per no haver-hi estat!!!)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s