Error

Es recull els cabells, s’aixeca de la cadira i fa una volta sense sentit a l’habitació. S’ha fixat en diferents detalls que hi ha en el seu espai que feia temps que no veia. L’ha sorprès com canvien les coses. Pensa que hi ha objectes i marques del temps que li agradaria que no hi fossin. Pensa que, en el fons, són errors. Continua llegint

Publicat dins de Petites historietes | Deixa un comentari

C.C.

El pensament vacil·la entre la obligació i el desig. Es fa difícil entendre una combinació tan difícil. Sembla que es repel·li una cosa de l’altre. La obligació és evident. I comporta la constància. El desig és més personal. És l’anhel d’allò que no s’obté de forma immediata, que requereix un esforç i condueix a la satisfacció. Continua llegint

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

No sé si sóc jo o és que el senyor que encén i apaga els llums dels semàfors avui està despistat

Té una mica de pressa. Bé, no la té realment però em sembla que se la inventa perquè, d’alguna manera, li agrada desafiar el temps.

Busca les claus nerviosa mentre té el cap ja al seu destí. A causa de tenir el cap, gairebé literalment, a una altra banda fa que trobar-les li suposi més temps del raonable. –De sobte li ve al cap la frase cèlebre que sovint recorda “vesteix-me a poc a poc, que tinc pressa”–. Un cop troba les claus allà on sempre les deixa i, evidentment, en l’últim lloc on les busca, fa un cop de porta i baixa escales avall. Es posa el casc i dóna gas després de molts dies. Continua llegint

Publicat dins de Terrassa | 2 comentaris

Arrugues (II)

Quan era jove sempre anava d’un lloc a l’altre amb energia. Sabia gaudir del camí i també tenia clara la seva meta. Li agradava picar l’ullet a les noies que se’l miraven. Sempre somrient i juganer. Una mà a la butxaca i despentinant amb estil.

Però d’això fa molt temps. Continua llegint

Publicat dins de Petites historietes | 1 comentari

Arrugues

Seu al seu lloc de sempre. No es planteja canviar els seus hàbits. Seu allà, al seu racó de sofà perquè és el que porta fent des de fa molts anys. Tants anys que ja ni se’n recorda.

Té la cara arrugada. Les mans boterudes l’han obligat a treure’s l’anell que sempre havia portat amb delicadesa. Continua llegint

Publicat dins de Petites historietes | 1 comentari

Ciutat

Ciutat. Amagada, la miro per la finestra. M’ensenya figures quadriculades, línies rectes, perspectives. El cel és blau. Ho és perquè jo ho dic. Perquè també podria dir que és mig grisós. I també seria veritat. Però avui direm que és blau. A més, el sol de la vesprada frega encara els edificis. Ombres i llums són el que veig des del meu amagatall. Continua llegint

Publicat dins de Terrassa | 2 comentaris

Història d’una noia que reia molt

Era una nit especial, brillant, misteriosa i fascinant. I també inquietant, però en el bon sentit de la paraula. En el sentit que fàcilment venien ganes d’anar-la a buscar.

Així que emprenguérem el camí de la nit. Continua llegint

Publicat dins de Viatges | 1 comentari